Esta vez voy a intentar a hacer el escrito en español, poder gozar de una experiencia como la que he vivido tiene sentido si uno aprende, entiendo que el bloc se hacen reflexiones de campamentos de Bohío que se ejecuta en República Dominicana y de los dominicanos que uno va encontrando por el camino (con ellos se hace el proyecto), por lo tanto es lógico que el bloc este escrito en un idioma que ellos entiendan.

Puede ser una forma en que ellos tengan también la posibilidad de información y de expresión sobre las reflexiones, pensamientos, … Lo único que pido es un poco de comprensión por parte de todos por mi nivel escrito, no estoy acostumbrado a usar esta lengua, … pero como se dice lo importante es la actitud y la intención, ¿no?

No tengo ni idea como mis anteriores compañeros, asesores y colaboradores de gramiss, han vivido las últimas horas antes de subir al avión, yo personalmente no soy muy amante a las despedidas y además soy muy frio (los que me conocen ya lo saben, a lo mejor gracias al contacto con los dominicanos he cambiado un chin), pero a pesar de mi apariencia os puedo asegurar que dentro de mi cuerpo todo se mueve. Es un tema de sensaciones, creo que mi cuerpo está en alerta a lo que me pueda ocurrir, es conocedor que se presentan cambios, por un lado decididos por uno mismo, pero no todos ellos son los queridos, os puedo asegurar que no es fácil.

Después de una breve, o no, introducción voy a entrar en el tema de campamentos de Bohío, como informe anteriormente no se pudo hacer el encuentro de coordinadores, una verdadera lástima, a mi me hacía mucha ilusión, no ha sido posible. Estos últimos días he hecho un poco de ruta por casi todas las comunidades con el objetivo de evaluar el proyecto de campamentos: la figura del asesor, el hecho de trabajar con una entidad catalana (gramiss), la cooperación, el material, etc. Lo importante fue dar un espacio para que ellos pudieran decir lo que quieran y como quieran, mi deber es recogerlo en un informe que he de presentar a la entidad gramiss, con la finalidad de mejorar un proyecto que a mi entender puede mejorar, eso sí!! solo no se hace (esta frase va dedicada a los asesores que este año me acompañaron para que se impliquen).

Voy a hacer un resumen general de las cosas, a mí entender, más significativas.

*      Es importante la figura del asesor ya que motiva a la comunidad, jóvenes y a los niños, el asesor puede darnos una formación (no en todos los lugares) y se promueve un intercambio cultural.

*      El material que nos llega no es suficiente o no el adecuado y cada año es el mismo (en una comunidad decían que el material tendría que venir de acuerdo con el centro interés que se va a trabajar).

*      No conocemos a gramiss, que hace?, quien son?, … hemos de mejorar la coordinación, contacto más continuado,

*      Tendríamos que cambiar las fechas de los campamentos, en un lugar comentaron de hacer más tiempo de campamentos y que los asesores se incorporaran antes.

*      Continuidad en el proyecto.

Es una visión muy generalista de las evaluaciones hechas, hay comunidades que la evaluación ha sido muy superficial y fácil (decir lo que se tiene que decir y nos vamos). En las evaluaciones les hice una pregunta sobre si el campamento era una servició educativo, evidentemente todos dicen que se aprende mucho, luego les pregunte que habían aprendido que antes no supieran, aquí aparecieron grandes dudas y pocas respuestas.

Al acabar la evaluación y dejando un espació más para que ellos hablaran, les comentaba la intención por mi parte de trabajar para mejorar el proyecto (no depende de mí que existan cambios) y que personalmente yo participaría (colaboraría, trabajaría conjuntamente,…) con grupos o proyectos con unos mínimos de condiciones. Las condiciones son aquellas que permitan elaborar acciones consecuentes y coherentes con los objetivos que estamos trabajando. Sea voluntariado, sea en el país que sea, … no todo se vale, no es plantear cuestiones culturales, simplemente unas actitudes o rutinas que están por encima de las culturas. (Qué frase, ¿no? Es una forma de empezar un debate que nos tenemos que plantear al interactuar culturas distintas).

Yo se que a los asesores de este año les gustaban mucho las novelas rosas, el chismeo y los juegos de palabras, pero estos últimos días no he estado en eso (¿entendisteis?, acabar de leer y me comentáis). Para acabar este escrito simplemente quería expresar un par de reflexiones personales. Han sido 6 meses que he vivido entre dominican@s y en estos momentos no soy capaz de expresar que ha significado para mi esta vivencia, pero si puedo decir que hay unas cuantas cosas que me han ayudado mucho a conocer, interactuar, intercambiar y profundizar en la lengua, costumbres, actitudes y cultura dominicana:

*      Mirar, observar y atender lo que estaba pasando delante de mí.

*      Entender el por qué de las cosas, una cultura distinta.

*      Restablecer, repensar,…  mis ideas, prejuicios, costumbres, …

*      Intercambiar, interactuar sin miedo a conocer.

*      No cerrarme a conocer y aprender.

De verdad!! a todas las personas que me encontrado por el camino de estos meses muchísimas gracias. Hacer esta frase es fácil y es lo que toca, ¿no? Pero yo no soy persona que vaya diciendo elogios por ahí gratuitamente, y no va para todo el mundo, va dedicado aquellos que he tenido la posibilidad de interactuar (no de conocer), no voy a nombrar a nadie por no dejarme a nadie, ¿no?. La suerte o el hecho es que lo vivido y la gente con la que he vivido nunca lo voy a perder y eso es lo que me ayuda a crecer.

Salud!!!

Jordi

Tot llegint el text de la maria m’he posat malencòlica i he començat a mirar les fotus que vaig tirar a la meva comunitat. He rellegit el meu escrit i he vist clar que molta parrafada i cap fotu…no pot pas ser això!

Les he mirat una darrera l’altra infinites vegades. El final he decidit fer-ne una selecció: les imatges més rellevants i siginificatives (sobretot dels campamentos). He pensat que no estaria malament compartir-ho amb la gent que visita el web del clan vilobí (per cert, volem l’escrit del pregó!!!).

Fotus les quals es pot veure…

…les banyades al riu

…els campaments II “la versió matinal” (mentre jo preparava cosetes per la tarda, a casa la Margot es reunien uns quants xiquets a fer-me companyia, jugar a cartes, fer dibuixos).

…la setmana de formació

…les dues floretes que em cuidaven constanment

…els rulos al cap

…el ritme que porten a la sang

…els coordinadors benparits

…els campaments

…el paracaigudes

…l’entrevista a la Litua

…l’artista tocant la guitarra

…el piercing dominicà

…jugant al domino

…la Neri i la seva filla (especialment dedicada a l’Anna, assessora del primer any ja que la Neri em va dir que li faria molta ilusió que la veiessis)

…els tallers

…les titelles dels coordinadors

…el paseo

…els bailoteos

…el magnífic equip de premonitors, monitors i coordinadors de Peralvillo

 

Moments viscuts que ara únicament estan a la memòria. Resulta bonic poder-los recordar, però al mateix temps fot que simplement siguin records. 

Diuen que “tot lu bo s’acaba”… què hi farem!!

 

Sandra

“Comença un estiu diferent, ni millor ni pitjor, simplement diferent. M’han dit que n’aprengui tant com pugui, que obri les ales fins a no poder més i que m’ompli els pulmons, el cap i el cor de tot allò que vulgui. Però com ho he de fer? És tot molt estrany: canvi d’horaris, moltes hores de viatge, destí desconegut, gent nova, cos enganxós, parets pintades, trànsit incontrolable, pessigades de mosquit… Ostres he de canviar el xip! Quina és la clau per a fer-ho? En Jordi el primer que ens ha dit a tots és: “sobretot observeu, imiteu i dialogueu” va, ho faré!

 

Comença la setmana d’adaptació, m’agrada veure les diferents comunitats, m’encanta dialogar entre nosaltres i explicar-nos tot el que pensem. Són moltes realitats diferents, és tanta la informació nova que em costa d’assimilar. Continuem la setmana anant a la platja a Boca Chica, a jugar al “play” a beisbol, a fer dinàmiques entre joves -on intercanviem i compartim experiències i pensaments,- fent chimichurris i Presidentes…

La setmana d’adaptació Se m’està acabant i és hora de començar a decidir a quina comunitat anirà cada un de nosaltres. Ffffff que complicat, he vingut amb la ment molt oberta però ja m’estic fent idees d’on vull anar i això no pot ser. Va…, si tots hem fet el gran pas de venir fins aquí segur que ens en sortirem ens toqui on ens toqui. Que difícil, no vull triar on anar, sé que és d’egoista i de poruc perquè és molt més fàcil que un altre agafi les responsabilitats, però… Tot plegat està sent un pel delicat i estic inquieta! Tancaré els ulls i els obriré quan sàpigues on vaig, i allà… a treballar que és al que he vingut.

 

“Maria a San Felipe” San Felipe? Aquí mateix? Comunitat on hem estat tots quests dies. Lloc on es localitza la Guardaria “El Almendro. Em repeteixo que no m’ha de saber greu, que no ho he vist tot encara, que només m’he mogut per una part i segur que descobriré moltes més coses. A més a més si creuen que és el lloc on encaixo millor… doncs au! A San Felipe hi falta gent! San Felipe és urbà té una carretereta principal molt transitada però els camins perpendiculars a aquesta et porten a diferents barris (està ple de barris petits). La comunicació fins el centre de la ciutat és realment fàcil: només has de buscar una guagua amb un cobrador cridaner i ben moreno que digui: “Punta, a punta 18” i ja et tornarà a casa.

 

Sí, sí… ja estic sola. Ara visc en una casa de bloc (falta acabar-la) i amb una família de pare, mare i 5 filles ( Katy, Katherin, Waleska, Withny i Karla: dues coordinadores, una monitora i dues nenes). Aquestes em comencen a presentar per Licey (barri on estic localitzada). Realment em sento rara, sóc la blanca o més ben dit la “rubia” i tothom em vol conèixer. Jejeje és molt fàcil recordar-se del meu nom, però el d’ells… quin cacau!

 

El cap de setmana s’acaba i comencen els campamentos. Estic a una comunitat pionera en campamentos, hi ha 150 nens i 40 monitors, alguns de nous i altres que no. Fem els campamentos a l’església més els seus exteriors plens d’ombra. Ara bé, també comptem amb el “play” i la “cancha” de bàsquet de l’escola. Així doncs no em puc pas queixar, tinc un bon lloc! La formació sembla que comença amb molt bon peu, però quan me n’adono que ho tenen tot força desordenat i que només volen jugar… ffff… a més a més hi ha una coordinadora tossuda i amb caràcter, igual que jo i em costarà trobar la manera per poder treballar-hi bé. Ara mateix estic una mica desanimada però espero que els dies que queden funcionin millor! Veig que són molt participatius amb els jocs i les dinàmiques. Això els encanta! Ara bé, a l’hora de preparar-ho tot i de fer les avaluacions m’hi he d’esforçar més, perquè n’hi ha molt pocs que siguin realment crítics. Són molt conformistes i els va bé tot, no veuen les coses que poden millorar. Hi he de donar un toc de qualitat però no sé com. Tot just els estic observant i coneixent, he de tenir paciència! Ai sí, amb els dies tot va sortint millor. Alguns monitors entenen el que els vols transmetre i t’ajuden a exposar-ho davant dels altres. Llàstima que les tres setmanes passin tant ràpid, quan te n’adones els dies s’acaben i amb prou feines tens temps de fer tot el que voldries. Així que ara és l’hora que pensi què els diré de la meva experiència i com veig aquest campament.

 

És un campament força cregut, pensen que ho fan tot bé, però és difícil treballar amb ells. Els he fet veure que les coses es poden canviar i fer diferents perquè els resultats siguin millors. Són molt bons en tenir els nens controlats i entretinguts, ara bé els falta concepte educatiu, han de treballar més a la setmana de formació amb els monitors i coordinadors. Els cal complir més amb els objectius, buscar alternatives per una programació més consistent i aprendre a ser més crítics. Sí, sé que no he aconseguit fer tot el que voldria i que m’agradaria quedar-m’hi per a continuar, però també sé que és un grup de monitors molt units i si volen ho poden aconseguir.

 

S’ha acabat el campament i és hora de tornar-me a trobar amb els assessors i fer turisme. Tinc ganes de veure’ls però m’entristeix saber que d’aquí a 3 dies estaré a terres catalanes una altra vegada, i tot s’haurà acabat. No estic còmoda, estic inquieta i nerviosa: no vull marxar! Mmmm… crec que estic així perquè encara puc obrir més les ales, omplir més els pulmons, el cap i el cor de moltes coses! He de confiar amb el que em diuen: ”Si Dios quiere volverás”. ”

 

 

Maria

Fa cosa d’un parell de setmanes que els assessors, de forma voluntària (alguna que altre per necessitat, altres una mica a contracor, altres ja els semblava bé, … una mica de tot), varen marxar. En Jordi, és a dir jo, me quedat amb la idea de poder fer un tancament del projecte d’aquest any i un fins l’any vinent, amb els coordinador@s dels diferents campaments de verano de Bohío. Inicialment estava plantejada una trobada amb els coordinadors aquest dissabte 6 de setembre, però no ha estat possible degut a inclemències meteorològiques. Ara pensareu – quina tonteria,no? Anul·lar una trobada pel temps – , però en aquest país, quan passa un cicló el temps es posa lleig de veritat i la gent el que vol és estar a casa amb els seus, malgrat la casa pugui caure a peces, però és important estar amb la família.

També voldria explicar la sensació del poc interès que tenen per la trobada, us reafirmo que és una sensació. Un cop acabats els campaments, no he rebut cap senyal de ostres!! Jordi podríem quedar per parlar del projecte de campaments o Jordi, podries passar un dia amb nosaltres, … res de res. Si és veritat que he rebut senyals d’alguna que altre interessant-se per l’assessor@ de la seva comunitat, què els hi heu donat (expliqueu-m’ho! a veure si n’aprenc). Entre la setmana anterior i principis d’aquesta havia convocat a la gent per la trobada, ells m’havien de trucar per informar-me de quans coordinadors hi participarien, amb la voluntat d’implicar-los i veure el interès que en tenien, jo buscava que vinguessin la gent que realment en tenen interès. Els havia preparat una sorpresa, la trobada no la fèiem a la guarderia, sinó que aprofitàvem per fer un passeo a la platja (ells no en sabien res) i evidentment l’avaluació. Al llarg de la setmana hem tingut mal temps, el cicló Hanna, i pel cap de setmana, ha entrat el cicló batejat com ike, això complicava la trobada i vaig decidir anul·lar-la. Vaig enviar un sms a tots els convocats, vaig tenir la sort que una persona hem va contestar, la resta ni idea. Desanima una mica, però m’han comentat que ells són així.

Els meus dubtes són a nivell de participació, d’implicació i treball en una activitat que és per ells i pels campaments que ells organitzen any rere any. És un tema delicat això de treballar dues cultures diferents en un projecte conjunt, és veritat que som nosaltres, els catalans, que ens hem d’adaptar, però volem aportar per provocar, estimular, treballar, per produir un canvi evolutiu del projecte, NNNOOOO? (podeu fer els comentaris que voleu i començar un nou debat, jo no ho tinc del tot clar…).

De moment la trobada no la realitzarem per un tema de viabilitat, ja veuré més endavant, si a final de mes és possible. L’objectiu ara és fer una visita a les comunitats amb els grups de coordinadors corresponents, amb cada un d’ells hem de parlar de l’avaluació del projecte, quin creuen que ha de ser un futur viable i del interès que tenen cara l’any vinent.

Intentaré informar-vos de tot plegat i si algun@ dels assessors que hi vol fotre cullerada, si us plau, que no es quedi amb les ganes, ja sabeu que això de retenir a dintre fa venir mal de panxa, no? Una abraçada a tots plegats i us segueixo informant del procés.

Un cop arribada i situada, ara toca deixar quatre parauletes en aquest blog tan ben parit del clan vilobí. Peralvillo, la comunitat que em va tocar. Totalment desconeguda per mi ( i per tots els assessors) ja que durant la setmana d’adaptació no ens hi vam arribar. Decidir on anava cada assessor va ser tota una odissea (per tots), però finalment va arribar el dia on de la boca d’en Jordi va sortir: “Sandra, a Peralvillo”. A partir d’aquest moment el meu caparró es va activar i la meva imaginació anava a mil per hora. La meva idea era que Peralvillo era una comunitat petitona i molt rural, però d’això a la realitat hi ha una bona distància. Peralvillo és gegant!!Dins la comunitat hi ha un munt de petites comunitats anomenades “secciones” que aquestes estan compostes per “parajes”. En fi, que em vaig tenir de fer un croquis per poder-ho entendre i ubicar-me.

De la capital a Peralvillo la comunicació és bona ja que cada quart d’hora surt una guagua i el trajecte dura una hora i poc. Tot i això, durant les tres semanes a la comunitat jo no vaig tenir la necessitat de fer aquest desplaçament.

 

La familia. Molts assessors parlen de la meva mare, de la meva germana, etc. Jo no! En aquest cas durant les tres setmanes jo no vaig desenvolupar aquest sentiment tan familiar. Bàsicament estava entre dues cases: dormia a casa la Yaniris (o Yani) i feia els àpats a casa la Margot. Les dues eren coordinadores dels campamentos però per la Yani amb 18 anys era el seu any d’experiència i per la Margot amb 32 anys era la veu cantant del grupillo. Però en fi, els dos llocs m’han cuidat molt i m’han fet sentir (casi) com a casa. Fins i tot massa bé que m’han tractat perquè això que cada dia et preparin els àpats fa que et mal acostumis i quan tornes a la realitat catalana… patapam.

Tornant el tema de les families, penso que és important dir que entre casa la Yani i casa la Margot hi ha dues realitats diferents. La Yani únicament viu amb els seus pares. Té dos germans més però ja s’han independitzat i cadascú per la seva banda procura augmentar el nombre de membres de la familia. Així doncs, “El Primo” (sobrenom del pare) és qui treballa i en aquest cas manté de forma econòmica els membres del nucli familiar. La casa és mig de bloc i mig de fusta, i està pintada en dos colors: verd i rosa (és força freqüent aquesta combinació). Com elements més luxosos ens hi trobem una televisió, un reproductor de dvd i una computadora (altrament dit ordinador). Francament, per dormir estava molt ben situada ja que tenia un llit de matrimoni per mi sola! (això a catalunya poc ho tinc pas). A ca la Margot el nombre de persones que hi dormien era força més elevat (per aquest motiu jo em vaig instal·lar a ca la Yani). Si no recordo malament, hi vivien “El Barón” (pare de la Margot), “La Mama” (la mare), la Margot, la Susi (la germana), la Noni (una altra germana) i quatre “sobrinas” (altrament dit nebodes). Totes aquestes persones dins una casa de tres habitacions. El pare, com a totes les families, era qui treballava i per tant mantenia a la familia (així doncs forces boques per alimentar). Les filles eren les encarregades de trapear i fer els dinars. I les xiques petites jugaven i corrien amunt i avall sent l’alegria de la casa ( a mi em distreien força). Així doncs, tot i viure en una mateixa cultura, les situacions familiars poden ser diferents. Ui per cert!, una diferència important (bé, relativament important) és que a casa la Margot hi havia dos balancins i a ca la Yani ni un. Pero en fi, a la nit tampoc el trobava a faltar ja que l’unic moment que l’utilitzava era després de dinar per fer baixar l’arrós (i això passava si tenia temps!!).

 

Els campamentos, intentant donar un punt de qualitat (com diu en Jordi). A Peralvillo fa vuit anys que s’està treballant el tema de “los campamentos”. L’any passat es va valorar que no era necessària la figura de l’assessor i per tant es van organitzar i conduir tots sols. Segons ells va anar força bé, però aquest any reclamaven la figura de l’assessor (sembla que per ells dóna més prestigi). En difinitiva, en Jordi va valorar que seria idòni si es donava “un plus de qualitat”. I vinga doncs, la Sandra cap a Peralvillo a fer alguna coseta!

 

L’equip de coordinadors estava format per cinc persones: la Yani (18a nys), la Litua (19 anys), la Susi (28 anys), en Yula (24 anys) i la Margot (32 anys). Les dues primeres era el seu primer any d’experiència com a coordinadores, però feia força temps que treballaven dins el projecte com a premos i monis. A part d’aquestes cinc persones, dins l’equip de coordinadors hi col·laboraven en Lando (20 anys i amb experiència com a monitor) i la Neri (amb 35 anys i amb molts anys d’experiència com a coordinadora). Així doncs, aquest era “l’estupendo” equip de coordinadors que disposava els campaments de Bohío de Verano de la comunitat de Peralvillo. Jo els definiria com un grup amb experiència, maduresa, responsabilitat i (en certa manera) oberts a les innovacions i a nous aprenentatges.

 

Pel que fa els monitros i premonitors, un “futimé i mig”; és a dir, en teniem 42 per 150 usuàris. Tot un descontrol! Tot i això, des del meu punt de vista, considero que són un grup molt vàlid ja que tenen força motivació i saben quines són les tasques d’un moni o d’un premo. Alhora, la gran majoria tenen experiència i això es reflecteix en la seva tasca diària. A més a més, em vaig quedar impactada amb el fet que un grup tant nombrós de joves estés interessat i motivat per treballar amb un projecte el qual per ells no té cap remuneració econòmica (en aquest cas, això en el meu poble seria impensable). L’últim dia els hi vaig dir en el grup de coordinadors: “aquest grup de joves no us l’heu de deixar perdre i l’heu de potenciar el màxim possible”. Si jo estigués allà no únicament hi treballaria a l’estiu sinò també durant l’hivern. Però bé, ho deixo aquí perquè em comença a sortir la vena d’educadora i en aquest cas no és el que toca.

 

Per treballar el “plus de qualitat”, em vaig centrar amb l’equip de coordinadors. Quan vaig arribar a la comunitat, els coordinadors no havien treballat (gairebé) res. Així doncs, a la setmana de formació ens vam tenir que posar les piles. Els punts que vam treballar de forma més intensa (respecte els anys anteriors) van ser: els objectius, els indicadors d’avaluació i la normativa. La visió inicial d’ells vers aquest treball: “uf que complicado, nunca lo hemos trabajado y no lo sabemos hacer”. La visió final d’ells vers aquest treball: “todo el trabajo inicial ha valido la pena ya que al final todo és más fácil”. La meva perspectiva general: “s’ha establert un petit canvi en el tema de treballar els objectius, l’avaluació i la normativa, però s’ha de veure si el pròxim any s’establaeix aquesta continuïtat”.

D’altra banda, amb l’equip de coordinadors també s’ha treballat el tema de repartiment de responsabilitats. En els darrers anys, la Margot era el puntal clau del grup i era ella qui feia la major part de les tasques. Aquest any, des del principi s’ha dut a terme la “descentralització del poder” (mare meva, que tècnic que queda això). Així doncs, s’ha potenciat que la Margot cedís responsabilitats i per tant que tots els membres del grup treballéssin dins el mateix nivell. La tasca ha estat complicada, però penso que ho han treballat bé i per tant s’han assolit bons resultats. Evidenment hi ha cosetes que són difícils de canviar (o evolucionar), però en aquest aspecte la meva valoració és positiva.

 

Com podeu veure (amb el rollu que us estic fotent), el desenvolupament dels campamentos ha estat correcte. Crec que en general són un obn equip i per mi ha estat gratificant poder treballar amb ells. Estava, estic i estaré contenta d’haver anat a Peralvillo i poder (o intentar) treballar dins el seu projecte educatiu. Un projecte, que des del meu parer, ha de continuar i alhora evolucionar. Entre tots, hem intentat donar-hi el “plus de qualitat”. No sé si s’ha aconseguit del tot, el pròxim any es veurà.

 

Qui pogués estar allà…patint calor, fent petar la xerrada al carrer, escoltant la bulla i la música del colmado, veient com s’allisen el cabell, jugant a cartes i al domino, esmorzant víveres i salami fregit, menjant arrós amb habichuelas per un tubo, tenir una lletrina, fer escapades al riu, i, des de la cadira blanca de plàstic, tenir moments per observar, pensar i sobretot reflexionar. Tenir el temps i poder-lo aprofitar i gaudir. Això, aquí, no ho trobo.        

 

sandra (altrament dita “sexy sandy”, de sexy poc però és el que té això dels sobrenoms).

Una mica de turisme i intercanvi amb joves de Santiago

Un cop acabats els campaments, amb els assessors, ens hem agafat tres dies per fer turisme per alguna que altre zona de la República Dominicana. Ha estat fàcil posar-nos d’acord on anar, per què tots plegats són una colla de bons jans, malgrat això el planin va anar canviant a mesura que s’acostaven els tres dies.

Inicialment i de forma unànime es va decidir que anirem al Sud, segurament una de les zones menys turística de la illa, on, al meu parer, hi ha espais interessants i exòtics per conèixer, però no és el paisatge que venen del tròpic, ja que és una zona molt àrida, amb cactus, iguanes, la sorra de les platges és grisosa, … Quan unes quantes van saber d’això i que les platges de sorra blanca estaven al nord, van proposar que féssim un pensament respecta al destí, però el que realment va provocar el canvi de plans va ser la viabilitat de poder anar i disfrutar del sud. El segon plantejament era anar per la zona del Parc Natural de Monte Cristi i Punta Rucia, àrea no explotada turísticament. Quan més o menys o teníem clar va arribar l’hora de la veritat, havíem de decidir, i com us podeu imaginar, varem decidir anar a la zona de Samana. La veritat és que tots ens va semblar bé i els que ens era indiferent ho varem acceptar sense cap problema.

Una de les grans avantatges que teníem és que varem llogar un furgoneta i no teníem hotels concertats, llavors podíem fer i desfer al nostre gust, això ha estat una de les millors coses, ja que no depeníem de ningú. Varem contractar el xofer Jordi, la cobradora Gis, bachata a tot drap i a fer quilòmetres, que no varen ser pocs.

El dimarts 19 a primera hora (nostre, no dominicana) uns varem anar a buscar la furgo, mentre els altres anaven a comprar i preparar els àpats. Tot molt coordinat, però en aquest país qualsevol cosa porta el seu temps, i no va ser fins passat mig matí que pujàvem a la furgo per començar l’aventura dels tres dies. La sortida la varem fer des de la guarderia, bachata a tot drap, un piló de gent dins la furgo i finestres baixades, semblàvem autèntics dominicans, però el color i l’accent de catanyol ens delatava.

El terennar de la gent dins la furgo ha estat collonut, malgrat ens hi varem passar moltes hores, estàvem anxovats i les carretes i la conducció no molt bones. Unes hores més tard, unes tres, ja estàvem amb el banyador posat i menjant entrepans en una platja totalment caribenya, com totes les del país, però aquesta amb sorra blanca, palmeres, pocs turistes, aigua blava, … Tots plegats ens varem passar un tarda de jeure, parlar, banyar-nos, fotos i poca cosa més. Al cap vespre varem trobar un hotel on ens van tractar molt bé (els joves assessors van aconseguir un molt bon preu), i personalment hi vaig dormir de collons (paraula mal sonant, però entenedora, no?). L’esmorzar va ser de fruita i pa, pa, pa, pa (ho escrit varies vegades ja que feia mesos que no menjava pa com l’entenem nosaltres).

El dimecres 20 el varem dedicar per fer una visita amb barca al parc natural dels Haitises. Zona que ens varem trobar manglars, coves, platges desèrtiques, pintures taines, … A més de les sensacions dels descobriments de la zona, varem gaudir d’un bon passeig amb barca, com sempre es va regatejar fins on varem poder, però aquest llocs que hi ha turisme, els preus són de turista i no hi ha res barat, tot i això al meu entendre va valdre la pena. A última hora ens varem banyar a una mini platgeta que si estava molt bé, aigua molt neta, la possibilitat de buscar curculles, cargols, … i acompanyats per un parell de joves per intercanviar quatre paraules. Llavors d’això un llarg trajecte fins a Santiago, jo pensava que eren un parell d’hores i finalment van ser un parell més de les planificades.

El dijous el varem passar a Santiago acompanyats de part dels membres de l’entitat de casa abierta, entitat que treballa amb joves el tema de prevenció de drogues a partir del desenvolupament comunitari (més o menys). Després d’una visita per el centre Leon (a mi personalment la part de la història em va agradar, tot i que el grup de l’any anterior ho varen valorar com a negatiu), a la tarda, varem fer una trobada amb joves mediadors de Santiago que treballen amb casa abierta. Jo penso que va ser interessant ja que és un col·lectiu de joves una mica diferent dels joves que els assessors havien viscut durant les últimes setmanes. Varem fer jocs de presentació i coneixement amb el paracaigudes, ells ens varen fer un recital musical i finalment varem fer un parell de dinàmiques per plasmar diferències culturals, dominicans i catalans. Es van posar de manifest les visions diferents i oposades en temes com l’avortament i les drogues. Crec que ambdues parts varen tenir la possibilitat d’exposar, breument, la visió al respecta, no n’hi ha una millor que l’altre però si que són diferents. Ells potser tenen un visió conservadora, mentre nosaltres potser una massa fútil de les coses, el que crec que és important és acceptar i entendre la diferència. Jo penso que hem d’aprendre uns dels altres, i entendre que formar-nos una opinió necessitem de l’accés a la informació, i fer un us.

Un cop acabat els debats hi ha un refrigeri, refresc més magdalenes, que s’aprofita per fer les últimes xefles i recollir els trastos i anar cap a Santo Domingo. El divendres al matí quatre compres, un dinar ràpid de verdura i corrents (per dir-ho d’una manera) i cap a l’aeroport a agafar l’avió per tornar cap a casa.

El pròxim va amb fotos

Al llarg de la setmana he anat tenint diferents contactes amb tots els assessor@s, mentre amb uns ens hem trobat per dinar amb els altres simplement hem parlat per telèfon. Com us podeu imaginar m’he assabentat de coses, però, realment, qui tenen coses a explicar són ell@s, els assessor@s.

Hi ha una cosa que és comú i que hem toca directament al treball que jo he fet els darrers mesos. Estic una mica decepcionat, però no del tot, us explico, jo amb la majoria d’equips de coordinadors de les diferents comunitats havíem treballat el projecte (anàlisi de la realitat, objectius, normativa i centre d’interès), que quan els assessors han anat a les comunitats aquest ha desaparegut totalment, és com si no haguéssim fet res. Aquesta incidència m’ha fet pensar, i molt, no per tal de fustigar-me, sinó per buscar el que ha passat amb la idea de conèixer millor la realitat, els seus processos, valorar el meu treball: grau d’incidència, importància, qualitat, processos, etc. Amb l’afany de poder en un futur proper reestructurar el projecte per fer una acció més eficaç i efectiva.

Malgrat la desaparició de tot plegat tinc la fantasia (pel fet que no puc valorar objectivament), que el grau d’incidència no ha estat nul i de la mateixa manera  que jo he aprés d’ells, ells hagin aprés quelcom de mi (espero que siguin les quatre coses positives). Val a dir que hi ha gent que n’estic totalment convençut que ha existit un intercanvi de coneixement i de cultures.

En quan els assessor@s, tinc una impressió molt positiva, ja que tenint en compte la realitat, els processos d’adaptació i formació realitzats, estant fent una bona tasca. S’han adaptat amb poc temps i estant treballant de valent amb grups de joves que no sempre estant pel que han d’estar. Tots plegats tenen els seus moments, però crec que puc dir que estant contents amb l’experiència i en fan una valoració positiva el procés. Espero que tots plegats en breu podem conèixer les seves vivències, en boca d’ells, que segur que és més interessant del que jo pugui plasmar del que he percebut.

El que si sé, és que tots estant treballant de valent i fent un esforç per deixar de banda la pròpia cultura per adaptar-se a la nova realitat i fer un treball conjunt amb ells, sense cap afany d’implementar i imposar res, simplement treballar amb ells per evolucionar el projecte de campaments de Bohío.

Són un grup d’assessors molt ben parits!! Auh!! Joves, salut i canya.

Han estat 8 dies de descoberta, estímuls, contradiccions, xefles, rialles, sensacions,… Tot plegat, molta feina per descobrir una realitat, ni millor ni pitjor, simplement diferent. Les activitats o accions realitzades al llarg de la setmana han estat les següents:

-          Visites a la ciutat i al jardí botànic.

-          Visita, intercanvi i coneixement de diferents comunitats: San Rafael, Las Cañitas (tot un impacte per tots plegats), San Felipe, Mal Nombre, Bellas Colinas i Amor de Díos. En les diverses comunitats a més de conèixer hem compartit diferents activitats lúdiques típiques de terres dominicanes: softbol (beisbol adaptat a les nostres limitacions), domino, gimcana, banyar-nos al riu, …

-          Intercanvi amb joves dominicans a la guarderia de San Felipe.

-          Excursions: platja de Boca Chica

La formació a més d’aquestes activitats s’ha basat en diversos espais de debat entre nosaltres i de nosaltres amb gent dominicana o amb experiència en terres dominicanes. Hem parlat amb la Mercé, persona responsable de la guarderia El Almendro, amb en Miguel sacerdot dominica que dona suport a gramiss i involucrat en tema de campaments des dels inicis d’aquests i les havana club (tres joves, Salud, Cristina i Pilar) que havien estat en anys anteriors en el projecte de campaments a la república dominicana, ens han acompanyat al llarg de tota la setmana de formació.

Els joves assessor@s també han estat un matí fent d’educador@s a la guarderia El Almendro, un cop acabada l’experiència han tingut uns minuts per intercanviar l’experiència amb les educadores del centre. I com a punt final dir que un dels espais on s’han trobat més acollits, on han pogut explicar les penes i les alegries, … és on s’han quedat a dormir aquests primers dies, casa de les monges vedrunes. Allà han tingut la possibilitat de compartir i intercanviar amb elles, la veritat és que tots plegats n’estan molt contents. Sincerament conèixer aquesta gent a mi m’ha fet reflexionar moltes coses, és gent que ha viatjat que coneix món, que sap tractar a la gent i que estant implicades en el desenvolupament comunitari.

Personalment penso que s’han fet forces activitats i amb un nivell molt interessant d’implicació per part dels assessor@s en tot el procés. És un grup molt vàlid i crec que faran molt bona feina al llarg del projecte de formació i de campaments.

Ha estat una setmana intensa en coneixements, sensacions i canvis de l’organisme, tot s’ha d’adaptar: la calor, el menjar, la manera de fer, el ritme, etc. Tot són coses que els han alterat l’organisme, qui més que menys ha passat el seu procés, algunes dècimes de febre, cagarrines, taps, picades, … però poca cosa i totalment inevitables. Hores d’ara tothom està en plena forma, al llarg de la setmana de formació hi ha algú que s’ha perdut alguna  que altre activitat, però molt poca cosa (ja sé que em repeteixo, però ho vull remarcar, ja que tots han participat en el procés).

Durant aquesta setmana de formació han sortit diferents temes de reflexió i debat que crec que han estat molt interessants i ens han ajudat a fer una reflexió sobre que hem vingut a fer, quin és el nostre rol, com hem d’actuar, com són els dominicans i la seva cultura, com ha funcionat la formació que ens han fet a Catalunya, etc. Jo crec que un cop acabat el procés, ens hem d’asseure i parlar com millorar el projecte que estem fent, campamentos de verano de Bohío. Respecta a la formació a finals dels campaments farem una avaluació de com ha anat i que es pot millorar, simplement ara comentar una aportació que han fet que trobo interessant: tenir una entrevista, debat o xefla amb gent que estigui portant projectes de cooperació a República Dominicana i que sigui de fora de Gramiss.

El divendres 25 a la tarda cada comunitat ha vingut a buscar l’assessor@ i és a patir d’aquest moment en que els joves assessors deixen de ser joves observadors i passen a ser persones implicats directament amb la població dominicana.

Després d’un viatge de vàries hores arriben a la República Dominicana, jo pensava que farien cara de circumstàncies i incertesa, com el porc abans de la matança, doncs no!! van venir ben tranquils, com si passegessin per casa seva. Crec que van tenir una bona rebuda, amb els coordinadors dominicans es va crear una comissió per rebre’ls i portar-los al lloc d’estància. També es va aconseguir una persona de dins d’aduanes que els ajudés, això els va facilitar molt els tràmits i només baixar de l’avió ja tenien una persona que els va atendre, no es poden queixar!!.

Un cop aterrats i les salutacions pertinents sortim a fora i comença el bombardeig de estímuls i calor, són dues coses que difícilment abandonaran els propers dies. És cert que el primer dia és especial, ja que tot és nou. De l’aeroport hem agafat una guagua per tornar a San Felipe de Villa Mella on estarem els següents dies fen l’adaptació, abans d’anar a les comunitats on participarem en el projecte de campamentos de Bohío. A la guagua hi ha força bulla, hi apareix una barreja indistinta de català, castellà i catalufo, a tots els catalans ens costa parlar amb castellà entre nosaltres, tot i que sabem que ho hem de fer, al paso com diuen per aquí.

Arribats a les vedrunes ens disposem a fer un pa amb tomata, malgrat a ser a la República Dominicana els estranyats en aquest cas són els dominicans, som majoria catalans i el menjar és típic català. Tot i això s’agraeix, i molt, la rebuda dels dominicans el primer dia, és arribar al país i sentir-te acollits per ells.

Ostres!! Us he d’explicar el lloc on hem sopat ja que té una transcendència important en els següents dies. Sopem a l’enramada de les vedrunes, lloc on els assessors es queden a dormir els propers 9 dies. L’enramada és un espai molt net voltat de flor que donen la sensació de frescor, també té unes còmodes cadires i tot posat amb un ordre sepulcral, lloc idoni per fer-hi una bona i llarga xefla. Evidentment cada nit els joves assessors s’hi han trobat per narrar, comentar, dir les anècdotes, històries o pensaments del dia. Crec que ha sigut un dels millors espais de cohesió del grup. És una llàstima que no hi hagi pogut participar, m’han fet una mica d’enveja, però es clar no es pot tenir tot.

A quarts 11 els hem deixat per tal que es puguin anar a dormir i recuperar-se del llarg viatge. L’endemà al matí els he anat a buscar amb una educadora de la guarderia on els hem començat a donar informacions del dia i de la realitat de la república dominicana, a partir d’aquest moment és un continu de traspàs d’informació i de coneixements els quals han de durar fins a l’últim dia.

Fa dies que no dic res, de res!! i no per què no tingui coses a explicar-vos, simplement m’ha faltat temps per asseurem davant de l’ordinador a escriure quatre bestieses. Crec que és l’últim article que escric abans no estigui en companyia dels assessors catalans de gramiss i Adoc. Tots plegats són un grup de jovenalla que pel que tinc entès venen amb moltes ganes(ja veurem de què!!, amb els joves a vegades costa de saber, o no?).

Aquesta setmana he estat tres dies a la Cuchilla i a Piedra Azul, he anat al 20, a Bellas Colinas, a San Felipe, a Peralvillo i a San Rafael. Hi ha moltes coses explicar, més val que comenci a entrar en matèria. Aquest cop, m’he proposat que amb un pim pam ho tindrem fet, amb quatre o cinc paraules ho explicaré tot. ASSESSORES JA TENIU PREPARADA L’ARRIBADA.

Vaaa… intentaré explicar-me una mica més, aquestes últimes visites a les comunitats serveixen per lligar caps per l’arribada de les assessores a les comunitats. Les assessores és un grup de joves, ben parides, que dediquen el seu temps lliure i uns quans diners (per no dir forces, empreses a veure s’hi col·laborem que la tasca que realitzaran és molt interessant i solidària) a executar un projecte de cooperació en terres dominicanes.

Més o menys en totes les comunitats visitades hem lligat l’arribada: on es quedaran els assessors a viure, qui els cuidarà, un calendari de treball i de intercanvi. La resposta de tots plegats ha estat molt positiva, el fet de tenir-ho a tocar ha generat energia motivadora per tots plegats. En aquestes darreres visites és quan he començat a percebre el famós calor humano dels dominicans, la veritat és que ni m’han tocat, però si que puc dir que és nota una població acollidora, amb interès d’intercanvi i de cuidar als nouvinguts.

També hem estat parlant de diverses activitats d’intercanvi que anirem fent al llarg de la setmana d’adaptació dels assessors a República Dominicana. La finalitat d’aquestes és donar a conèixer la realitat dominicana i catalana a nivell social, cultural i esportiu. Un dels objectius principals de l’entitat ADOC és fer un recull documental de la realitat dels joves dominicans, en els diferents ambients que es mouen.

I finalment parlar-vos de la reunió conjunta que vaig tenir amb els coordinadors del 20 i de San Felipe, va ser bastant interessant sempre i quan les paraules expressades no es quedin com a tal i es tradueixin en fets i accions. Demanen la presencia d’un equip motor de campaments com ha eina de millora de la tasca que s’està fent. L’equip motor ha de ser un espai de coneixement i intercanvi d’experiències, conèixer gent d’altres comunitats amb interessos de participació social similars, ser més eficients i eficaços amb el projecte de campaments de Bohío, tenir més pes com a institució i com entitat, treballar per què tots els campaments puguin tenir un mínim de recursos per executar-los. La proposta és sobre la taula, ara un cop acabats els campaments s’ha de veure si pensen igual i segueixen igual de motivats, ja en parlarem … però al meu entendre és una bona proposta.

Aquest cop he sigut breu, que no vol dir pas entenedor, … però com ja sabeu, en aquesta vida no es pot tenir tot.

Us deixo amb quatre fotos de la Cuchilla, a mi aquesta zona m’encanta.

Pàgina següent »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.